Nomadismes contemporanis (cal massó)

 Avui per avui a Reus les arts visuals han perdut presència, i més enllà de la sala Fortuny del Centre de Lectura, a la ciutat no hi ha cap espai que en sigui el referent. Cal Massó va néixer l'any 2007  amb la voluntat de ser-ho, tot i que el seu viatge va ser curt, entre el 2007 i el 2012 quan va ser tancat. Al llarg dels 5 anys la seva programació va ser diversa, i va abastar diversos formats, des de les arts plàstiques,fins a la videocreació, passant pel teatre de petit format, la música, el curtmetratge... De totes les propostes jo em quedo amb la que va presentar l'any 2010 la Mireia Feliu, "Nomadismes contemporanis". La seva va ser una proposta sòlida, estèticament molt ben resolta i que mantenia l'equilibri entre la forma i el contingut. Avui transcric la ressenya de la seva exposició que vaig fer l'any 2014 pel número 194 de la revista QUADERN de les idees, les arts i les lletres:

"Vaig conèixer l’artista Mireia Feliu la tardor de l’any 2007 per pura casualitat. Durant la inauguració de la segona edició del Festival de cinema Memorimage —el cartell del qual n'era l’autora— al Teatre Bartrina de Reus, vam compartir una d’aquelles llotges en què, talment un calaix de sastre, van a parar els convidats que són difícils d’ubicar. Aquell dia va gestar-se una col·laboració que es concretaria el 18 de juny del 2010, quan Mireia Feliu inaugurava al Centre d’Art de Cal Massó —una de les nombroses víctimes prematures de la crisi #nonoméseconòmica que estem patint— l’exposició In-quietuds. Nomadismes Contemporanis. D’entrada, tant l’exposició com el conjunt d’obres que s’hi exposaven transmetien una gran solidesa conceptual, fet menys habitual del que seria desitjable en la creació audiovisual i plàstica contemporània; no en va és fruit del seu treball de recerca per a la tesi doctoral sobre la mobilitat nòmada contemporània. Aquesta solidesa conceptual veurem que es manifesta, no només en les obres que són la representació plàstica, gràfica o videogràfica de la seva tesi doctoral, sinó també en la trajectòria del seu treball, com queda palès en les seves obres prèvies a la tesi, alguna de les quals va presentar a l’exposició.

Mireia Feliu ja havia incidit en conceptes com el temps i el moviment en obres com Air Roots, que parteix de la seva pròpia experiència, dels seus periples tant físics com vitals; Always Around, on contraposa com a pols oposats el temps extern (accelerat i estressant) i el temps intern (pausat i serè), i Temps Verticals, una videoinstal·lació interactiva on ens mostra, a través d’una de les nostres tradicions més especials, els castells, com el so pot esdevenir una variable en les diferents maneres en què acabem percebent el temps.A l’exposició, el nucli de la seva tesi estava format per quatre videoinstal·lacions, In-Quietud #1. Barcelona-Circ; In-Quietud #2.Collage: Mali, Nova York, Barcelona;In-Quietud #3.Horitzons d’anada i tornada, i In-Quietud #4.Construccions. A través d’aquestes quatre obres, i tot partint del mateix denominador comú, el nomadisme, Mireia Feliu reflexiona sobre com entenem conceptes tan abstractes com l’espai i el temps, però també tan concrets com la casa, les arrels, la família o l’amistat. Posa en evidència que aquests conceptes que tenim tan interioritzats i que creiem inamovibles no són fixos, sinó que són flexibles, mal·leables, adaptables, que es transformen. El desplaçament físic, fins i tot si hi fem referència a través de la seva cara més prosaica com és la necessitat de fer-lo per pura supervivència, també requereix actituds flexibles per la necessitat constant d’adaptació als nous territoris. Aquesta mateixa flexibilitat la necessitem en el desplaçament metafísic (el vital), durant el qual anem construint diàriament la identitat pròpia. En aquest sentit s’evidencia la fal·làcia de l’objectivitat, fins i tot en contextos de certesa absoluta com és el de la pura supervivència física.

Aquesta flexibilitat i capacitat d’adaptació, Mireia Feliu, tot assumint plenament el seu discurs teòric, l’aplicà en el muntatge. Va adaptar les obres, tant individualment com tot el conjunt de l’exposició, a les sales d’exposicions d’un espai industrial com Cal Massó, les quals no són pas neutres i sempre tenen el seu influx en els treballs que s’hi exposen. De les quatre videoinstal·lacions, n’hi ha dues que per a mi destaquen especialment: In-Quietud #2.Collage: Mali, Nova York, Barcelona i In-Quietud #3.Horitzons d’anada i tornada. És en elles que Mireia Feliu fa diana en l’equilibri entre la forma (que no es limita només al muntatge videogràfic) i el contingut. M’atreviria a dir, si se’m permet la llicència, que són obres més plàstiques que videogràfiques. La primera és la representació d’un espai imaginari que s’ha creat a partir de fragments de tres territoris que formen part del periple de l’artista. Al llarg de 24 minuts transcorren les 24 hores del dia. El resultat final és molt pictòric, en el qual la presència de la càmera només es descobreix en els petits moviments i en els canvis de llum i de color que es donen al pas de les hores del dia. Mireia Feliu construeix, amb la tècnica del collage, un paisatge imaginari a partir d’unir fragments de llocs com Barcelona, Mali i Nova York que, malgrat ser tan diferents i dispars, l’artista és capaç d’encaixar sense que es notin les costures. El gran format de la instal·lació es tradueix en una pintura que exerceix un efecte hipnotitzador sobre l’espectador. Malgrat que ella qualifica l’espai d’imaginari, mentre que realment no existeix com a tal, el paisatge que en sorgeix el podríem qualificar o definir (perquè ho és) com un fragment de l’autoretrat vital de la pròpia artista.

In-Quietud #3. Horitzons d’anada i tornada és l’obra amb un format més escultòric. En ella ens presenta una societat nòmada com a paradigma que ens dóna les pistes per respondre les preguntes que ens hem fet anteriorment. La instal·lació té un format circular, amb sis pantalles suspeses a l’aire, fet que permet a l’espectador circular tant per fora com per dins de la instal·lació. A cadascuna de les pantalles s’hi projecten diverses activitats diàries que realitzen famílies de pastors nòmades peuls. Malgrat les dificultats tècniques que representa els seu muntatge, Mireia Feliu s’hi enfronta perquè amb aquest format circular ens facilita la lectura de l’obra. El cercle és una forma que per tradició cultural lliguem a conceptes com el moviment o el temps. El moviment circular és perfecte, immutable, sense començament ni final, fet que ha permès que esdevingués un símbol de la representació del temps i la millor manera de mesurar-lo físicament. També és fàcil buscar equivalències entre la forma de la instal·lació i la forma circular que acostumen a tenir les cabanes dels campaments nòmades peuls, esdevenint paradigmes d’allò efímer i canviant. Des d’un punt de vista més al·legòric, introduir-nos al bell mig de la instal·lació ens transmet la sensació envoltant que tenen els grans espais amb amples horitzons.

Amb In-quietuds. Nomadismes Contemporanis Mireia Feliu ens demostra no només el seu domini del llenguatge audiovisual, sinó també de l’espai tridimensional. Així, ens ofereix una exposició reflexiva, amb un discurs clar i ben travat, i estèticament ben resolta. Finalment, només voldria afegir que va ser tot un plaer poder participar en aquest projecte. Malgrat les dificultats tècniques amb què vam ensopegar per dur-lo a terme, en la Mireia Feliu només vam trobar solucions. De fet, aquesta és una actitud que només he trobat en els artistes que tenen coses a explicar-nos."

Roma, un clàssic (I)

Roma és una ciutat que enganxa. A mi m'hi té, i molt. En els darrers anys l'he trepitjada quatre cops i estic convençut que ho tornaré a fer. Malgrat sigui un tastaolletes, quan un lloc m'agrada no em fa res tornar-hi, i Roma és un d'aquells llocs. Malgrat que li sobren virtuts per atrapar a qualsevol que la visiti, el fet que sempre hi hagi anat amb persones que estimo, amics, els fills, la seva àvia i, sobre tot, la meva parella (amb qui comparteixo la passió per la Ciutat Eterna), ha facilitat que m'hagi fascinat d'aquesta manera; no en va, viatjar (com moltes coses a la vida) també és un estat d'ànim.

Roma és una ciutat que per descobrir-la cal passejar-hi, perdre-s'hi (una bona opció, si es comptés amb prou temps, seria caminar-hi sense un rumb prefixat, que fossin els mateixos carrers que anessin guiant els nostres passos). D'entrada, si un la trepitja per primer cop  no es pot perdre alguns dels clàssics, que per alguna cosa són els més visitats i que veritablement valen la pena, com el Cossoleu (les fotografies no li fan justícia), la capella Sixtina (Miquel Àngel sempre és un valor segur), la Fontana de Trevi (un excés barroc, que segurament és l'únic espai de Roma que paeix malament l'allau de visitants), el Vaticà (si no fos pel museu des d'on es visita la capella Sixtina i per la Pietat de Miquel Àngel, potser seria el lloc més prescindible de la ciutat)... Però dels clàssics, jo em quedo amb el Panteó. Quina meravella! Com diu el Miquel del Pozo (http://www.miqueldelpozo.com/ma140-7-il-pantheon), els arquitectes han tingut mala sort, perquè l'interior perfecte ja fa més de dos mil anys que els romans van construir-lo. Des de fora no hi ha res que et faci sospitar del que et trobaràs quan traspassis el pòrtic de setze columnes. Des de l'exterior no deixa de ser un edifici que dur marcat profundament el pas del temps i que ja ha perdut bona part del seu esplendor. No és fins que un traspassa la seva porta que queda irremeiablement atrapat per aquesta meravella. A mesura que hi penetres no pots evitar que la mirada es fixi cap a la immensa cúpula que la cobreix. Literalment et transporta a una altra dimensió (res del que et passa pel voltant aconsegueix distreure't del que és important, aquella volta rematada amb l'oculus central). No importa a l'hora del dia que hi entreu, ni tampoc la intensitat de la llum que hi penetri, ni tan sols la intensitat de la pluja que absorbeixi, la seva màgia t'acaba atrapant. Tants cops hi he passat pel davant, tants cops no he pogut evitar entrar-hi. És un espai que per la seva bellesa, el seu equilibri i la seva perfecció t'hipnotitza. La seva capacitat d'atracció només és comparable a la d'un cel estrellat d'una nit molt fosca, a la d'un foc viu dins d'una llar o la de la mar brava d'un dia gris d'hivern ...