Roma, un clàssic (I)

Roma és una ciutat que enganxa. A mi m'hi té, i molt. En els darrers anys l'he trepitjada quatre cops i estic convençut que ho tornaré a fer. Malgrat sigui un tastaolletes, quan un lloc m'agrada no em fa res tornar-hi, i Roma és un d'aquells llocs. Malgrat que li sobren virtuts per atrapar a qualsevol que la visiti, el fet que sempre hi hagi anat amb persones que estimo, amics, els fills, la seva àvia i, sobre tot, la meva parella (amb qui comparteixo la passió per la Ciutat Eterna), ha facilitat que m'hagi fascinat d'aquesta manera; no en va, viatjar (com moltes coses a la vida) també és un estat d'ànim.

Roma és una ciutat que per descobrir-la cal passejar-hi, perdre-s'hi (una bona opció, si es comptés amb prou temps, seria caminar-hi sense un rumb prefixat, que fossin els mateixos carrers que anessin guiant els nostres passos). D'entrada, si un la trepitja per primer cop  no es pot perdre alguns dels clàssics, que per alguna cosa són els més visitats i que veritablement valen la pena, com el Cossoleu (les fotografies no li fan justícia), la capella Sixtina (Miquel Àngel sempre és un valor segur), la Fontana de Trevi (un excés barroc, que segurament és l'únic espai de Roma que paeix malament l'allau de visitants), el Vaticà (si no fos pel museu des d'on es visita la capella Sixtina i per la Pietat de Miquel Àngel, potser seria el lloc més prescindible de la ciutat)... Però dels clàssics, jo em quedo amb el Panteó. Quina meravella! Com diu el Miquel del Pozo (http://www.miqueldelpozo.com/ma140-7-il-pantheon), els arquitectes han tingut mala sort, perquè l'interior perfecte ja fa més de dos mil anys que els romans van construir-lo. Des de fora no hi ha res que et faci sospitar del que et trobaràs quan traspassis el pòrtic de setze columnes. Des de l'exterior no deixa de ser un edifici que dur marcat profundament el pas del temps i que ja ha perdut bona part del seu esplendor. No és fins que un traspassa la seva porta que queda irremeiablement atrapat per aquesta meravella. A mesura que hi penetres no pots evitar que la mirada es fixi cap a la immensa cúpula que la cobreix. Literalment et transporta a una altra dimensió (res del que et passa pel voltant aconsegueix distreure't del que és important, aquella volta rematada amb l'oculus central). No importa a l'hora del dia que hi entreu, ni tampoc la intensitat de la llum que hi penetri, ni tan sols la intensitat de la pluja que absorbeixi, la seva màgia t'acaba atrapant. Tants cops hi he passat pel davant, tants cops no he pogut evitar entrar-hi. És un espai que per la seva bellesa, el seu equilibri i la seva perfecció t'hipnotitza. La seva capacitat d'atracció només és comparable a la d'un cel estrellat d'una nit molt fosca, a la d'un foc viu dins d'una llar o la de la mar brava d'un dia gris d'hivern ...