L'eròtica dels castells (Joan Branchat in memoriam)

A poc més d'una setmana que els Xiquets iniciem els assajos, aquesta serà la primera temporada que no hi serà el Joan. Com el trobarem a faltar! Cert que aquest darrer any ja no l'hem vist en cap assaig ni en cap sortida (la malaltia ja el tenia ben atrapat), però l'hem tingut present. Present quan vam carregar per primer cop el 3 de 9 per sant Pere, o al Catllar quan tornàvem a actuar a una plaça estimada i hi descarregàvem el nostre primer pilar de sis; també a Terrassa quan  aconseguíem dur el nostre 3 de 9 lluny del Mercadal...I continuarem tenint-lo present.

Per mi, la millor manera de recordar-lo és transcrivint en aquest blog un escrit meu que es va inspirar (literalment) en una conversa amb el Joan (i d'altres) al vell mig de la plaça del Blat per santa Úrsula del 88 tot esperant que els vallencs alcessin els seus castells. Duia per títol: "L'eròtica dels castells" i que vaig publicar al número 18 de "l'Aleta", quan s'encartava entre les planes del "Reus Diari". Quan l'hagueu acabat de llegir ja us podeu fer una idea del to de la conversa i qui en duia la veu cantant:

(havia pensat remasteritzar-lo, però crec que ha aguantat prou bé el pas del temps i l'he deixat tal qual)

"Qualsevol estudiós dels costums i del folklore influït per les teories psicoanalistes de Freud interpretaria de manera inequívoca els castells amb el culte al fal·lus o òrgan sexual masculí; encara que no cal ser cap antropòleg per veure-hi certa similitud. Aquesta similitud, a diferència d'altres manifestacions humanes de culte al membre masculí (escultures, joies, pintures...), va més enllà al seu aspecte formal i s'apropa a la seva manera d'actuar.

És a la pinya on rau la força del castell, sense la qual no podria alçar-se; de la mateixa manera, la base del fal·lus és el punt d'unió amb el cos que li dóna vida i on rau el preuat líquid portador de la seva força vital.

És realment admirable la semblança que té l'aixecament d'un castell amb l'erecció de l'òrgan. Fixeu-vos que mai es produeix d'una manera sobtada i ràpida, ans al contrari, lenta però sense pausa. Els castellers, igual que la sang s'enfila pels vasos sanguinis per mantenir tensos els teixits, grimpen per les rengles i munten i tensen cada pis. Fins i tot, jo diria que aquesta semblança es dóna en les dues maneres d'aixecar els casells, per sota i la normal.

A mesura que augmenta l'erecció del fal·lus creix també l'excitació del seu posseïdor. Una cosa semblant passa en els castells; a mesura que pugen i creixen en alçada, creix també l'excitació a la plaça. Aquesta excitació té el seu punt culminant en l'ejaculació del fal·lus per un costat, i en el carregament del castell quan l'enxaneta fa l'aleta, per l'altra. Això produeix la mateixa reacció en ambdós casos, un bram de plaer i satisfacció, que en els castells ve coronat (tot reforçant la semblança) pel crit agut i llarg de la gralla. Penseu, sinó, en la vostra reacció i en el que heu sentit quan heu vist carregar un castell de nou o quan la colla ha fet el mateix amb el carro gros.Poc a poc el castell s'anirà descarregant, alhora que el fal·lus retornarà al seu flàccid aspecte habitual i ens deixarà, tant un com l'altre, amb una agradable sensació de satisfacció.

Anant més lluny, també podem trobar punts en comú entre alguns aspectes del castell i alguns problemes que envolten la sexualitat masculina, com són la impotència o l'ejaculació precoç. En el primer hi ha un clar paral·lelisme amb el castell que fa llenya, quan els castellers es veuen "impotents" malgrat el seu esforç per carregar-lo. En la segona, tot fent ús una mica de la imaginació, podem veure una certa similitud entre l'ejaculació precoç i el castell que sols s'aconsegueix carregar, per allò de la feina no acabada.

Bé, molts pensareu que ho he exagerat una mica, d'altres que confonc el bacallà amb les bledes i que us vull fer combregar amb rodes de molí, els més reaccionaris s'hauran sentit ofesos; evidentment no pretenc dir que ambdues coses són el mateix, però... no em direu pas que no s'assemblen."
("L'Aleta", desembre de 1988)