Aquests dies ha baixat definitivament la persiana un dels darrers referents del cinema a la nostra ciutat, el "Reus Palace". La seva pèrdua no és equivalent a la de qualsevol altre negoci. El cinema és el setè art i en els seus santuaris hi habiten les emocions(de la mateixa manera que ho fan en els teatres, les biblioteques i els museus). Aquests dies, ineludiblement, m'ha vingut a la memòria la pel·lícula que millor i més emotivament ha reflectit les vivències que molts hem viscut amb el cinema, Cinema Paradiso. Veient la moguda que ha tingut el seu tancament també m'ha fet adonar-me que per mi, el "Palace", no ha sigut, ni de lluny el meu Cinema Paradiso.
Per alguns de la meva generació (crec), hem patit més que nos pas gaudit d'aquesta sala multicine. La seva obertura va ser estimulant i no es pot negar que hi vam viure grans moments (el cine ja ho té això, que malgrat tot t'emociona sempre). Recordo especialment veure-hi Blade runner, amb una sala 1 pràcticament buida. Però de la mateixa manera que la seva estrena va ser il·lusionant, també és cert que la il·lusió va desaparèixer ben aviat. La seva obertura va cruspir-se a un dels" cines Paradiso" reusencs, el Monterosa. També va impedir que es consolidés el "Comos", un cinema amb dues sales del carrer Vapor Nou, que tenia una programació molt més cinèfila que no pas la del "Palace". La llei del lliure mercat té això, no coneix ni parents ni coneguts. La conseqüència de tot plegat va ser el monopoli del cinema en unes soles mans, amb permís del cineclub del Centre de Lectura (nostru senyor li concedeixi llarga vida).
El monopoli segurament va repercutí en la qualitat. En cap cas es van cuidar els detalls. No tant en el nivell de les pel·lícules (que també), sinó pensant en el client, en els consumidors de cinema. D'entrada, les sales més petites estaven mal insonoritzades, era normal estar veient escenes entre dos esbatussant-se, mentre senties els crits apassionats d'una parella cardant en la pel·lícula de la sala del costat. En el moment que les crispetes van convertir-se en assídues en les sales de cinema, al "Palace" les venien envasades en un plàstic cruixent. A l'inefable soroll del devorador de crispetes hi havies d'afegir el maleït soroll de la bossa que cruixia a mesura que s'anava buidant; fins que no havia passat, pel cap baix, un quart d'hora no es recuperava el silenci més o menys educat a la sala. Una altre tret característic n'era una higiene que ratllava el límit del raonable -un cop (no recordo si a la sala 2 o 3) unes maleïdes puces van trobar que els meus turmells era un lloc excel·lent per alimentar-se- i que amb el temps va accentuar-se amb el deteriorament de les sales i butaques. El monopoli també va repercutí en la cartellera; sembla ser que els gestors van tenir certes diferències amb una de les distribuïdores i les pel·lícules d'aquesta van deixar de veure's a la ciutat. Els cinèfils reusencs, abans de l'aparició de les Gavarres, ja feia temps que ens havíem acostumat a agafar el cotxe per a veure bon cinema (cineclub a banda), ja fos a la veïna Tarragona o a Barcelona.
En definitiva, doncs, malgrat que el cinema ha sigut per a mi (i per a molts del meu entorn) un referent de primer ordre en el nostre imaginari, un complex de l'envergadura d'un multicine com el "Reus Palace" no va esdevenir mai el santuari que sí que van arribar ser altres cines més humils. En tot cas, esperem amb delit que ben aviat a Reus es tornin a apagar els llums i s'il·lumini la gran pantalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada