Aquest proper dimecres 12 de juliol el Museu de Reus acara als dos millors gravadors espanyols (ambdós se sentirien còmodes amb aquesta expressió) en una doble doble exposició (o dues exposicions en una) Los caprichos de Goya. 80 estampas de 1799 i Marià Fortuny, gravador. La col·lecció del Museu. En la sala Gran es mostra la sèrie complerta dels 80 “Caprichos” que, Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746 – Bordeus, 1828), edità el 1799, cedits per la Diputació de Zaragoza i a la sala Petita, el Museu hi exposa la seva col·lecció de trenta exemplars d’aiguaforts de Marià Fortuny Marsal, de les trenta-cinc planxes conegudes, que en va fer com a gravador.
Amb les dues exposicions ens trobem davant a dos artistes que, fins a cert punt, són d’estils antagònics. Goya, un dels grans mestres de l’art occidental, ens presenta una sèrie de vuitanta aiguaforts amb una clara voluntat crítica en el seu contingut, amb temes com la de la bruixeria, l'anticlericalisme i la ignorància. Els clergues, la noblesa, la superstició són assenyalats com els grans mals d’una Espanya decadent (una Espanya que de manera recurrent ha sortit vencedora dels embats al llarg dels darrers dos segles han intentat modernitzar-la). Goya veu i s’alimenta de la il·lustració. Nascuda a França i Anglaterra al principi del segle XVIII, era un moviment cultural de pensadors, científics, escriptors i artistes que defensaven la capacitat de l’home per pensar per si sol gràcies a la raó. Oposaven la raó a la fe, el coneixement a la superstició, l’educació a la ignorància, la justícia social a l’abús de poder, la veritat a la mentida i la hipocresia (uns valors que a hores d’ara i tres-cents anys després, hem oblidat i ens caldria treure’ls la pols i recuperar-los). Estèticament, no per coneguts i analitzats, ens deixen de sorprendre per la seva modernitat i radicalitat en els plantejaments. Caricaturitzan fins a la deformació extrema de les formes, Goya sap exprimir amb una habilitat pròpia d’un gran artista, totes les virtuts d’una tècnica difícil com és la de l’aiguafort. Des del número 1 fins al 80 evoluciona i degenera els cossos aconseguint que la mateixa lletjor, punyent com a crítica, captivi a l’observador. 
Marià Fortuny com a gravador sorprèn pel domini que arribar a assolir de la tècnica, malgrat que va practicar-la poc (recordem que només se’n coneixen trenta-cinc planxes). Els seus gravats arriben a assolir una perfecció i s’acosten al dibuix, amb el control dels matisos dels grisos i el seu domini extrem de la forma i de la figura humana. Estilísticament segueix fidel al seu esteticisme. Malgrat que no abandona el seu amanerament temàtic (i fins a cert punt estètic) que tants èxits comercials va donar-li, amb el gravat aconsegueix alliberar-se’n i experimenta. Sobre tot amb els gravats petits i més austers, abandona el detallisme i el virtuosisme i en simplifica la forma i la despulla d’allò superflu, un exemple en són el paisatge de Barca a la platja o el retrat de perfil del Retrat d’un bisbe (que als fills del televisor en blanc i negre, ens recorda al perfil d'Alfred Hitchcock que apareixia en una sèrie del mateix director britànic). A la vegada, però, és capaç com ningú de transmetre amb emocionant sensibilitat, la profunda tristor per la mort de l’amic abatut a Cabilenc vetllant el cos del seu amic.
Crec que són dues exposicions que aquests estiu, a Reus, no us podeu perdre. En mig de la calor (fins el 23 de setembre), val la pena que us extravieu per les dues sales del Museu i, sense presa, us submergiu per descobrir com Goya i Fortuny són capaços d’emocionar-nos amb blanc i negra (i amb mil matisos de grisos).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada