Emocions en blanc i negre

Aquest proper dimecres 12 de juliol el Museu de Reus acara als dos millors gravadors espanyols (ambdós se sentirien còmodes amb aquesta expressió) en una doble doble exposició (o dues exposicions en una) Los caprichos de Goya. 80 estampas de 1799 i Marià Fortuny, gravador. La col·lecció del Museu. En la sala Gran es mostra la sèrie complerta dels 80 “Caprichos” que, Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos,  1746 – Bordeus,  1828), edità el 1799, cedits per la Diputació de Zaragoza i a la sala Petita, el Museu hi exposa la seva col·lecció de trenta exemplars d’aiguaforts de Marià Fortuny Marsal, de les trenta-cinc planxes conegudes, que en va fer com a gravador.

Amb les dues exposicions ens trobem davant a dos artistes que, fins a cert punt, són d’estils antagònics. Goya, un dels grans mestres de l’art occidental, ens presenta una sèrie de vuitanta aiguaforts amb una clara voluntat crítica en el seu contingut, amb temes com la de la bruixeria, l'anticlericalisme i la ignorància. Els clergues, la noblesa, la superstició són assenyalats com els grans mals d’una Espanya decadent (una Espanya que de manera recurrent ha sortit vencedora dels embats al llarg dels darrers dos segles han intentat modernitzar-la). Goya veu i s’alimenta de la il·lustració. Nascuda a França i Anglaterra al principi del segle XVIII, era un moviment cultural de pensadors, científics, escriptors i artistes que defensaven la capacitat de l’home per pensar per si sol gràcies a la raó. Oposaven la raó a la fe, el coneixement a la superstició, l’educació a la ignorància, la justícia social a l’abús de poder, la veritat a la mentida i la hipocresia (uns valors que a hores d’ara i tres-cents anys després, hem oblidat i ens caldria treure’ls la pols i recuperar-los). Estèticament, no per coneguts i analitzats, ens deixen de sorprendre per la seva modernitat i radicalitat en els plantejaments. Caricaturitzan fins a la deformació extrema de les formes, Goya sap exprimir amb una habilitat pròpia d’un gran artista, totes les virtuts d’una tècnica difícil com és la de l’aiguafort. Des del número 1 fins al 80 evoluciona i degenera els cossos aconseguint que la mateixa lletjor, punyent com a crítica, captivi a l’observador. 

Marià Fortuny com a gravador sorprèn pel domini que arribar a assolir de la  tècnica, malgrat que va practicar-la  poc (recordem que només se’n coneixen trenta-cinc planxes). Els seus gravats arriben a assolir una perfecció i s’acosten al dibuix, amb el control dels matisos dels grisos i el seu domini extrem de la forma i de la figura humana. Estilísticament segueix fidel al seu esteticisme. Malgrat que no abandona el seu amanerament temàtic (i fins a cert punt estètic) que tants èxits comercials va donar-li, amb el gravat aconsegueix alliberar-se’n i experimenta. Sobre tot amb els gravats petits i més austers, abandona el detallisme i el virtuosisme i en simplifica la forma i la despulla d’allò superflu, un exemple en són el paisatge de Barca a la platja o el retrat de perfil del Retrat d’un bisbe (que als  fills del televisor en blanc i negre, ens recorda al perfil d'Alfred Hitchcock que apareixia en una sèrie del mateix director britànic). A la vegada, però, és capaç com ningú de transmetre amb emocionant sensibilitat, la profunda tristor per la mort de l’amic abatut a Cabilenc vetllant el cos del seu amic.

Crec que són dues exposicions que aquests estiu, a Reus, no us podeu perdre. En mig de la calor (fins el 23 de setembre), val la pena que us extravieu per les dues sales del Museu i, sense presa, us submergiu per descobrir com Goya i Fortuny són capaços d’emocionar-nos amb blanc i  negra (i amb mil matisos de grisos). 

Cine Reus Palace ("Cinema paradiso"?)

Aquests dies ha baixat definitivament la persiana un dels darrers referents del cinema a la nostra ciutat, el "Reus Palace". La seva pèrdua no és equivalent a la de qualsevol altre negoci. El cinema és el setè art i en els seus santuaris hi habiten les emocions(de la mateixa manera que ho fan en els teatres, les biblioteques i els museus). Aquests dies, ineludiblement, m'ha vingut a la memòria la pel·lícula que millor i més emotivament ha reflectit les vivències que molts hem viscut amb el cinema, Cinema Paradiso. Veient la moguda que ha tingut el seu tancament també m'ha fet adonar-me que per mi, el "Palace", no ha sigut, ni de lluny el meu Cinema Paradiso.

Per alguns de la meva generació (crec), hem patit més que nos pas gaudit d'aquesta sala multicine. La seva obertura va ser estimulant i no es pot negar que hi vam viure grans moments (el cine ja ho té això, que malgrat tot t'emociona sempre). Recordo especialment veure-hi Blade runner, amb una sala 1 pràcticament buida. Però de la mateixa manera que la seva estrena va ser il·lusionant, també és cert que la il·lusió va desaparèixer ben aviat.  La seva obertura va cruspir-se a un dels" cines Paradiso" reusencs, el Monterosa. També va impedir que es consolidés el "Comos", un cinema amb dues sales del carrer Vapor Nou, que tenia una programació molt més cinèfila que no pas la del "Palace". La llei del lliure mercat té això, no coneix ni parents ni coneguts. La conseqüència de tot plegat va ser el monopoli del cinema en unes soles mans, amb permís del cineclub del Centre de Lectura (nostru senyor li concedeixi llarga vida).

El monopoli segurament va repercutí en la qualitat. En cap cas es van cuidar els detalls. No tant en el nivell de les pel·lícules (que també), sinó pensant en el client, en els consumidors de cinema. D'entrada, les sales més petites estaven mal insonoritzades, era normal estar veient escenes entre dos esbatussant-se, mentre senties els crits apassionats d'una parella cardant en la pel·lícula de la sala del costat. En el moment que les crispetes van convertir-se en assídues en les sales de cinema, al "Palace" les venien envasades en un plàstic cruixent. A l'inefable soroll del devorador de crispetes hi havies d'afegir el maleït soroll de la bossa que cruixia a mesura que s'anava buidant; fins que no havia passat, pel cap baix, un quart d'hora no es recuperava el silenci més o menys educat a la sala. Una altre tret característic n'era una higiene que ratllava el límit del raonable -un cop (no recordo si a la sala 2 o 3) unes maleïdes puces van trobar que els meus turmells era un lloc excel·lent per alimentar-se- i que amb el temps va accentuar-se amb el deteriorament de les sales i butaques. El monopoli també va repercutí en la cartellera; sembla ser que els gestors van tenir certes diferències amb una de les distribuïdores i les pel·lícules d'aquesta van deixar de veure's a la ciutat. Els cinèfils reusencs, abans de l'aparició de les Gavarres, ja feia temps que ens havíem acostumat a agafar el cotxe per a veure bon cinema (cineclub a banda), ja fos a la veïna Tarragona o a Barcelona.

En definitiva, doncs, malgrat que el cinema ha sigut per a mi (i per a molts del meu entorn) un referent de primer ordre en el nostre imaginari, un complex de l'envergadura d'un multicine com el "Reus Palace" no va esdevenir mai el santuari que sí que van arribar ser altres cines més humils. En tot cas, esperem amb delit que ben aviat a Reus es tornin a apagar els llums i s'il·lumini la gran pantalla.

Nomadismes contemporanis (cal massó)

 Avui per avui a Reus les arts visuals han perdut presència, i més enllà de la sala Fortuny del Centre de Lectura, a la ciutat no hi ha cap espai que en sigui el referent. Cal Massó va néixer l'any 2007  amb la voluntat de ser-ho, tot i que el seu viatge va ser curt, entre el 2007 i el 2012 quan va ser tancat. Al llarg dels 5 anys la seva programació va ser diversa, i va abastar diversos formats, des de les arts plàstiques,fins a la videocreació, passant pel teatre de petit format, la música, el curtmetratge... De totes les propostes jo em quedo amb la que va presentar l'any 2010 la Mireia Feliu, "Nomadismes contemporanis". La seva va ser una proposta sòlida, estèticament molt ben resolta i que mantenia l'equilibri entre la forma i el contingut. Avui transcric la ressenya de la seva exposició que vaig fer l'any 2014 pel número 194 de la revista QUADERN de les idees, les arts i les lletres:

"Vaig conèixer l’artista Mireia Feliu la tardor de l’any 2007 per pura casualitat. Durant la inauguració de la segona edició del Festival de cinema Memorimage —el cartell del qual n'era l’autora— al Teatre Bartrina de Reus, vam compartir una d’aquelles llotges en què, talment un calaix de sastre, van a parar els convidats que són difícils d’ubicar. Aquell dia va gestar-se una col·laboració que es concretaria el 18 de juny del 2010, quan Mireia Feliu inaugurava al Centre d’Art de Cal Massó —una de les nombroses víctimes prematures de la crisi #nonoméseconòmica que estem patint— l’exposició In-quietuds. Nomadismes Contemporanis. D’entrada, tant l’exposició com el conjunt d’obres que s’hi exposaven transmetien una gran solidesa conceptual, fet menys habitual del que seria desitjable en la creació audiovisual i plàstica contemporània; no en va és fruit del seu treball de recerca per a la tesi doctoral sobre la mobilitat nòmada contemporània. Aquesta solidesa conceptual veurem que es manifesta, no només en les obres que són la representació plàstica, gràfica o videogràfica de la seva tesi doctoral, sinó també en la trajectòria del seu treball, com queda palès en les seves obres prèvies a la tesi, alguna de les quals va presentar a l’exposició.

Mireia Feliu ja havia incidit en conceptes com el temps i el moviment en obres com Air Roots, que parteix de la seva pròpia experiència, dels seus periples tant físics com vitals; Always Around, on contraposa com a pols oposats el temps extern (accelerat i estressant) i el temps intern (pausat i serè), i Temps Verticals, una videoinstal·lació interactiva on ens mostra, a través d’una de les nostres tradicions més especials, els castells, com el so pot esdevenir una variable en les diferents maneres en què acabem percebent el temps.A l’exposició, el nucli de la seva tesi estava format per quatre videoinstal·lacions, In-Quietud #1. Barcelona-Circ; In-Quietud #2.Collage: Mali, Nova York, Barcelona;In-Quietud #3.Horitzons d’anada i tornada, i In-Quietud #4.Construccions. A través d’aquestes quatre obres, i tot partint del mateix denominador comú, el nomadisme, Mireia Feliu reflexiona sobre com entenem conceptes tan abstractes com l’espai i el temps, però també tan concrets com la casa, les arrels, la família o l’amistat. Posa en evidència que aquests conceptes que tenim tan interioritzats i que creiem inamovibles no són fixos, sinó que són flexibles, mal·leables, adaptables, que es transformen. El desplaçament físic, fins i tot si hi fem referència a través de la seva cara més prosaica com és la necessitat de fer-lo per pura supervivència, també requereix actituds flexibles per la necessitat constant d’adaptació als nous territoris. Aquesta mateixa flexibilitat la necessitem en el desplaçament metafísic (el vital), durant el qual anem construint diàriament la identitat pròpia. En aquest sentit s’evidencia la fal·làcia de l’objectivitat, fins i tot en contextos de certesa absoluta com és el de la pura supervivència física.

Aquesta flexibilitat i capacitat d’adaptació, Mireia Feliu, tot assumint plenament el seu discurs teòric, l’aplicà en el muntatge. Va adaptar les obres, tant individualment com tot el conjunt de l’exposició, a les sales d’exposicions d’un espai industrial com Cal Massó, les quals no són pas neutres i sempre tenen el seu influx en els treballs que s’hi exposen. De les quatre videoinstal·lacions, n’hi ha dues que per a mi destaquen especialment: In-Quietud #2.Collage: Mali, Nova York, Barcelona i In-Quietud #3.Horitzons d’anada i tornada. És en elles que Mireia Feliu fa diana en l’equilibri entre la forma (que no es limita només al muntatge videogràfic) i el contingut. M’atreviria a dir, si se’m permet la llicència, que són obres més plàstiques que videogràfiques. La primera és la representació d’un espai imaginari que s’ha creat a partir de fragments de tres territoris que formen part del periple de l’artista. Al llarg de 24 minuts transcorren les 24 hores del dia. El resultat final és molt pictòric, en el qual la presència de la càmera només es descobreix en els petits moviments i en els canvis de llum i de color que es donen al pas de les hores del dia. Mireia Feliu construeix, amb la tècnica del collage, un paisatge imaginari a partir d’unir fragments de llocs com Barcelona, Mali i Nova York que, malgrat ser tan diferents i dispars, l’artista és capaç d’encaixar sense que es notin les costures. El gran format de la instal·lació es tradueix en una pintura que exerceix un efecte hipnotitzador sobre l’espectador. Malgrat que ella qualifica l’espai d’imaginari, mentre que realment no existeix com a tal, el paisatge que en sorgeix el podríem qualificar o definir (perquè ho és) com un fragment de l’autoretrat vital de la pròpia artista.

In-Quietud #3. Horitzons d’anada i tornada és l’obra amb un format més escultòric. En ella ens presenta una societat nòmada com a paradigma que ens dóna les pistes per respondre les preguntes que ens hem fet anteriorment. La instal·lació té un format circular, amb sis pantalles suspeses a l’aire, fet que permet a l’espectador circular tant per fora com per dins de la instal·lació. A cadascuna de les pantalles s’hi projecten diverses activitats diàries que realitzen famílies de pastors nòmades peuls. Malgrat les dificultats tècniques que representa els seu muntatge, Mireia Feliu s’hi enfronta perquè amb aquest format circular ens facilita la lectura de l’obra. El cercle és una forma que per tradició cultural lliguem a conceptes com el moviment o el temps. El moviment circular és perfecte, immutable, sense començament ni final, fet que ha permès que esdevingués un símbol de la representació del temps i la millor manera de mesurar-lo físicament. També és fàcil buscar equivalències entre la forma de la instal·lació i la forma circular que acostumen a tenir les cabanes dels campaments nòmades peuls, esdevenint paradigmes d’allò efímer i canviant. Des d’un punt de vista més al·legòric, introduir-nos al bell mig de la instal·lació ens transmet la sensació envoltant que tenen els grans espais amb amples horitzons.

Amb In-quietuds. Nomadismes Contemporanis Mireia Feliu ens demostra no només el seu domini del llenguatge audiovisual, sinó també de l’espai tridimensional. Així, ens ofereix una exposició reflexiva, amb un discurs clar i ben travat, i estèticament ben resolta. Finalment, només voldria afegir que va ser tot un plaer poder participar en aquest projecte. Malgrat les dificultats tècniques amb què vam ensopegar per dur-lo a terme, en la Mireia Feliu només vam trobar solucions. De fet, aquesta és una actitud que només he trobat en els artistes que tenen coses a explicar-nos."

Roma, un clàssic (I)

Roma és una ciutat que enganxa. A mi m'hi té, i molt. En els darrers anys l'he trepitjada quatre cops i estic convençut que ho tornaré a fer. Malgrat sigui un tastaolletes, quan un lloc m'agrada no em fa res tornar-hi, i Roma és un d'aquells llocs. Malgrat que li sobren virtuts per atrapar a qualsevol que la visiti, el fet que sempre hi hagi anat amb persones que estimo, amics, els fills, la seva àvia i, sobre tot, la meva parella (amb qui comparteixo la passió per la Ciutat Eterna), ha facilitat que m'hagi fascinat d'aquesta manera; no en va, viatjar (com moltes coses a la vida) també és un estat d'ànim.

Roma és una ciutat que per descobrir-la cal passejar-hi, perdre-s'hi (una bona opció, si es comptés amb prou temps, seria caminar-hi sense un rumb prefixat, que fossin els mateixos carrers que anessin guiant els nostres passos). D'entrada, si un la trepitja per primer cop  no es pot perdre alguns dels clàssics, que per alguna cosa són els més visitats i que veritablement valen la pena, com el Cossoleu (les fotografies no li fan justícia), la capella Sixtina (Miquel Àngel sempre és un valor segur), la Fontana de Trevi (un excés barroc, que segurament és l'únic espai de Roma que paeix malament l'allau de visitants), el Vaticà (si no fos pel museu des d'on es visita la capella Sixtina i per la Pietat de Miquel Àngel, potser seria el lloc més prescindible de la ciutat)... Però dels clàssics, jo em quedo amb el Panteó. Quina meravella! Com diu el Miquel del Pozo (http://www.miqueldelpozo.com/ma140-7-il-pantheon), els arquitectes han tingut mala sort, perquè l'interior perfecte ja fa més de dos mil anys que els romans van construir-lo. Des de fora no hi ha res que et faci sospitar del que et trobaràs quan traspassis el pòrtic de setze columnes. Des de l'exterior no deixa de ser un edifici que dur marcat profundament el pas del temps i que ja ha perdut bona part del seu esplendor. No és fins que un traspassa la seva porta que queda irremeiablement atrapat per aquesta meravella. A mesura que hi penetres no pots evitar que la mirada es fixi cap a la immensa cúpula que la cobreix. Literalment et transporta a una altra dimensió (res del que et passa pel voltant aconsegueix distreure't del que és important, aquella volta rematada amb l'oculus central). No importa a l'hora del dia que hi entreu, ni tampoc la intensitat de la llum que hi penetri, ni tan sols la intensitat de la pluja que absorbeixi, la seva màgia t'acaba atrapant. Tants cops hi he passat pel davant, tants cops no he pogut evitar entrar-hi. És un espai que per la seva bellesa, el seu equilibri i la seva perfecció t'hipnotitza. La seva capacitat d'atracció només és comparable a la d'un cel estrellat d'una nit molt fosca, a la d'un foc viu dins d'una llar o la de la mar brava d'un dia gris d'hivern ...

L'eròtica dels castells (Joan Branchat in memoriam)

A poc més d'una setmana que els Xiquets iniciem els assajos, aquesta serà la primera temporada que no hi serà el Joan. Com el trobarem a faltar! Cert que aquest darrer any ja no l'hem vist en cap assaig ni en cap sortida (la malaltia ja el tenia ben atrapat), però l'hem tingut present. Present quan vam carregar per primer cop el 3 de 9 per sant Pere, o al Catllar quan tornàvem a actuar a una plaça estimada i hi descarregàvem el nostre primer pilar de sis; també a Terrassa quan  aconseguíem dur el nostre 3 de 9 lluny del Mercadal...I continuarem tenint-lo present.

Per mi, la millor manera de recordar-lo és transcrivint en aquest blog un escrit meu que es va inspirar (literalment) en una conversa amb el Joan (i d'altres) al vell mig de la plaça del Blat per santa Úrsula del 88 tot esperant que els vallencs alcessin els seus castells. Duia per títol: "L'eròtica dels castells" i que vaig publicar al número 18 de "l'Aleta", quan s'encartava entre les planes del "Reus Diari". Quan l'hagueu acabat de llegir ja us podeu fer una idea del to de la conversa i qui en duia la veu cantant:

(havia pensat remasteritzar-lo, però crec que ha aguantat prou bé el pas del temps i l'he deixat tal qual)

"Qualsevol estudiós dels costums i del folklore influït per les teories psicoanalistes de Freud interpretaria de manera inequívoca els castells amb el culte al fal·lus o òrgan sexual masculí; encara que no cal ser cap antropòleg per veure-hi certa similitud. Aquesta similitud, a diferència d'altres manifestacions humanes de culte al membre masculí (escultures, joies, pintures...), va més enllà al seu aspecte formal i s'apropa a la seva manera d'actuar.

És a la pinya on rau la força del castell, sense la qual no podria alçar-se; de la mateixa manera, la base del fal·lus és el punt d'unió amb el cos que li dóna vida i on rau el preuat líquid portador de la seva força vital.

És realment admirable la semblança que té l'aixecament d'un castell amb l'erecció de l'òrgan. Fixeu-vos que mai es produeix d'una manera sobtada i ràpida, ans al contrari, lenta però sense pausa. Els castellers, igual que la sang s'enfila pels vasos sanguinis per mantenir tensos els teixits, grimpen per les rengles i munten i tensen cada pis. Fins i tot, jo diria que aquesta semblança es dóna en les dues maneres d'aixecar els casells, per sota i la normal.

A mesura que augmenta l'erecció del fal·lus creix també l'excitació del seu posseïdor. Una cosa semblant passa en els castells; a mesura que pugen i creixen en alçada, creix també l'excitació a la plaça. Aquesta excitació té el seu punt culminant en l'ejaculació del fal·lus per un costat, i en el carregament del castell quan l'enxaneta fa l'aleta, per l'altra. Això produeix la mateixa reacció en ambdós casos, un bram de plaer i satisfacció, que en els castells ve coronat (tot reforçant la semblança) pel crit agut i llarg de la gralla. Penseu, sinó, en la vostra reacció i en el que heu sentit quan heu vist carregar un castell de nou o quan la colla ha fet el mateix amb el carro gros.Poc a poc el castell s'anirà descarregant, alhora que el fal·lus retornarà al seu flàccid aspecte habitual i ens deixarà, tant un com l'altre, amb una agradable sensació de satisfacció.

Anant més lluny, també podem trobar punts en comú entre alguns aspectes del castell i alguns problemes que envolten la sexualitat masculina, com són la impotència o l'ejaculació precoç. En el primer hi ha un clar paral·lelisme amb el castell que fa llenya, quan els castellers es veuen "impotents" malgrat el seu esforç per carregar-lo. En la segona, tot fent ús una mica de la imaginació, podem veure una certa similitud entre l'ejaculació precoç i el castell que sols s'aconsegueix carregar, per allò de la feina no acabada.

Bé, molts pensareu que ho he exagerat una mica, d'altres que confonc el bacallà amb les bledes i que us vull fer combregar amb rodes de molí, els més reaccionaris s'hauran sentit ofesos; evidentment no pretenc dir que ambdues coses són el mateix, però... no em direu pas que no s'assemblen."
("L'Aleta", desembre de 1988)

Avui m'estreno

Obro per primer cop un bloc. La intenció no és altra que deixar per escrit reflexions, pensaments, estudis, idees, experiències... que em passin pel cap (com la immensa majoria dels que ja ho han fet). No ser si seré prou constant, perquè això d'escriure requereix disciplina (com gairebé tot, en aquesta vida), però ho intentaré.

El títol -ja ser que no és gaire original- havia de fer referència a la mar. De fet, amb l'edat m'he adonat com l'arribo a necessitar. Suposo que una meitat meva vingui de Cambrils (de la platja), n'és una de les causes. També que alguns dels records més feliços de la meva infantesa estiguin tocats per la sal hi deu tenir a veure que, ara que ja tinc certa edat, necessiti notar la seva presència. La sal marina marca caràcter. Com em diu sovint una amiga meva cambrilenca (vilera)... com tots els de la platja sóc un marinerot (m'agrada quan m'ho diu, encara que la meva experiència de navegant no vagi més enllà d'unes quantes braçades no gaire lluny d'on moren les onades) . El títol, també és una picada d'ullet a un dels meus herois, el Corto Maltese de l'Hugo Pratt...l'aventurer per excel·lència.

Aquest no és però un blog on només us parlaré de la mar...sinó de tot allò que m'apassiona i ja veureu que sóc un tastaolletes. Bé doncs, tot encomanant-me a la constància començo...